Pensamiento - Crítica a las religiones - Apostasia

Comentari.  Resumen

Sala de Contenciós Administratiu, secció sisena
Data: 19.09.2008
Recurs de cassació: 6.031/2007
Procedència: Audiència Nacional

Desenvolupament del procés. Una persona reclama, davant l'Agència espanyola de protecció de dades (AEPD), pel rebuig de l'Arquebisbat de València a inscriure el seu acte d'apostasia al marge del registre del seu bateig (cancel·lació del registre).  El 23/05/2006, l'AEPD resol que s'ha de certificar el registre de la cancel·lació, però sense que haja de ser, necessàriament, al llibre de baptismes. L'Arquebisbat de València plantejà recurs contenciós administratiu davant l'Audiència Nacional, que ratificà la resolució de l'AEPD. Tornà a recórrer davant el Tribunal Suprem que, el 19/09/2008 estimà el recurs, en considerar que els llibres de batejos no s'ajusten a la definició legal de fitxers de dades personals. Estimà que no se podia imposar cap registre als dits llibres.

El Tribunal Suprem dóna la raó a l'Arquebisbat, establint que no es pot considerar que les dades personals recollides als llibres de batejos formen un conjunt organitzat, com exigeix l'art. 3.b de la LOPD . Els motius son els següents:

• Es tracta d'una pura acumulació d'aquestes dades que comporta una recerca, accés i identificació molt complicada (no estan ordenats alfabèticament ni per data de naixement, i es fa quasi impossible localitzar una dada sense el coneixement previ de la parròquia on es va realitzar el bateig).
• Tampoc són accessibles a terceres persones, que no poden demanar una partida de bateig que no siga la seua pròpia. 
• El bateig és un fet històric cert i, per tant, no cap apel·lar a la modificació de registres erronis o inexactes. Demanar la cancel·lació és equivalent a reclamar un nou sistema de registre de noves dades personals.
• Els llibres tampoc s'ajusten a la definició de fitxers de la normativa europea, que no admet dubtes d'interpretació, (fonament quart) ni a la LOPD . A l'exposició de motius de la llei precedent (LO 5/92 ) s'establia que els fitxers es conceben des d'una perspectiva dinàmica, no com a un mer dipòsit de dades.
• La doctrina constitucional (STC de 30/11/2000) estableix que la voluntat legislativa respecte al dret fonamental de protecció de dades fou la de protegir-les de les manipulacions i intromissions informàtiques no desitjades.  Aquest dret no es refereix a la voluntat de deixar constància de creences o conviccions personals.

El vot particular del magistrat Joaquín Huelin Martínez de Velasco estableix el seu desacord respecte a la interpretació de la legislació europea (inqüestionable pel tribunal*). En compliment de l'art. 234 del Tractat constitutiu de la Comunitat Europea , la sala hauria d'haver cursat al Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees una qüestió prejudicial d'interpretació sobre:

1º) Si les dades personals dels llibres de batejos constitueixen un conjunt estructurat de dades personals.
2º) Si l'ordenació per data de registre constitueix un criteri rellevant o no.
3º) Si aquest sistema impedeix qualificar un arxiu com a registre de dades personals, en dificultar la recerca i el tractament.

Aquesta obligació no desapareix perquè la legislació europea s'haja incorporat a l'ordenament intern, ni pel fet que cap de les parts haja requerit el seu plantejament (opera d'ofici). La LOPD transposa a l'ordenament jurídic espanyol la Directiva 95/46/CE del Parlament Europeu i del Consell (19 pàgs.) que, segons sentències del citat tribunal europeu, aspira a establir una harmonització completa de les legislacions dels estats respecte a la protecció de dades per a garantir a la ciutadania una protecció equivalent a tots ells, sense perjudici de la seua sobirania.

Per a facilitar aquesta tasca, la legislació europea aporta les definicions de fitxer i tractament de dades personals, que la mateixa directiva obliga a incorporar la legislació dels estats membres i, així, s'estableix el marc comú que evita qualsevol disparitat legislativa.  Estem davant, doncs, de nocions de dret comunitari que no es poden interpretar des de les singularitats de les legislacions estatals. Per a la seua aplicació uniforme, es requereix una interpretació autònoma del Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees.

Les conviccions religioses són al nucli d'un  dret fonamental especialment protegit i, per tant, les dades al respecte són molt sensibles. Per altra banda, la protecció de les lleis afecta a tot tractament de qualsevol dada personal que no es puga relacionar amb les excepcions recollides per la norma comunitària. Sentències prèvies del Tribunal de Justícia han establert que la directiva és aplicable a activitats voluntàries i religioses. 

El magistrat considera indiscutible que la protecció de dades opera respecte a les que deixen constància de la pertinença a una religió. Segons el Codi canònic, el baptisme s'ha de registrar sense demora, fent constar dades com el nom i cognoms de la persona batejada, la seua dada i lloc de naixement, noms de mares i/o pares, madrines i padrins i testimonis. A més, els registres s'actualitzen amb anotacions com la confirmació o el matrimoni. El fet que no estiguen ordenats alfabèticament o per data de naixement fa, és cert, més difícil una recerca, però no els descarta com a conjunt estructurat de dades. També, la pràctica quotidiana demostra que les dades poden ser tractades per terceres persones (investigadores, historiadores). Per tant, existeixen dubtes raonables sobre els conceptes de dret comunitari que s'apliquen.

La sala podria haver vulnerat la seua obligació d'exclusiu sotmetiment i respecte a la llei (art 117.1CE) i podria haver ignorat el principi de cooperació lleial del Tractat constitutiu de la Comunitat Europea, que obliga totes les institucions dels estats a adoptar les mesures apropiades per a aconseguir els resultats prevists a les directives. Aquest desconeixement manifest i reiterat pot originar responsabilitat patrimonial pels danys causats a la ciutadania per la violació dels seus drets.

Concordat. L'acord sobre assumptes econòmics de 03/01/1979, entre l'estat espanyol i el Vaticà, té natura de tractat internacional, està aprovat per les Corts i, per tant, forma part de l'ordenament jurídic espanyol (art 96CE).  L'article 1.6 de l'acord estableix que els arxius, registres i documents eclessiàstics són inviolables. 

L'Arquebisbat de València al·lega que la imposició d'un registre suposa una infracció de l'ordenament jurídic i la jurisprudència, en violar la Llei Jurisdiccional (art 88.1.d). i la Convenció de Viena (23/05/1969, art. 27: una part no podrà invocar las disposicions del seu dret intern como a justificació per l'incompliment d'un tractat). Per tant, no cap l'aplicació de l'ordenació interna, inclosa la pròpia Constitució, més encara quan l'acord és constitucional. També defensa que no es pot cancel·lar el registre d'un fet històric com el bateig, malgrat que si que es podrien cancel·lar dades personals com el nom i cognoms de la persona batejada.

L'Audiència Nacional estableix que, d'acord amb la jerarquia normativa, el concordat ha de ser interpretat d'acord amb la Constitució, i aquesta interpretació ha de respectar el dret fonamental a la protecció de dades (art 94-95CE) que, a més, s'ajusta a una normativa comunitària. La inviolabilitat es refereix a qualsevol intent d'intromissió per part de les institucions de l'estat i no es pot aplicar davant la ciutadania que vol exercitar el seu dret fonamental a la protecció de dades.  Si s'aplicara, o el tractat quedaria per damunt de la Constitució, o s'estaria generant una situació d'excepció dels drets fonamentals.  Ni tan sols l'Arquebisbat reclama estar dins de les excepcions establertes per la LOPD o per la normativa europea.

El Tribunal Suprem coincideix amb l'Audiència Nacional en que no es pot invocar la inviolabilitat del concordat front a l'exercici del dret fonamental a la protecció de dades per la ciutadania. 

Llibertat religiosa. L'Arquebisbat considera que la Constitució espanyola (art. 16.1) i la LO de Llibertat religiosa (art. 6 LO7/1980) reconeixen la seua llibertat d'organització interna, que opera com un límit al dret individual de protecció de dades. 

L'Arquebisbat apel·la a l'article 88.1.d de la Llei Jurisdiccional per a defensar la vulneració de la llibertat religiosa, que inclou el respecte a la seua autonomia per a l'establiment de les seues formes d'organització i funcionament.  Considera que, fins i tot quan primara el dret fonamental a la protecció de dades d'una persona sobre la llibertat religiosa, no es podria imposar un registre en un llibre de baptismes.  L'estat no pot vulnerar un tractat internacional per a protegir un dret fonamental.  Es pot ordenar el registre de l'apostasia, però no es pot imposar la modificació d'un document protegit pel concordat.

L'Audiència Nacional remet a la STC 177/1996, que estableix que la llibertat religiosa és un dret subjectiu de doble dimensió, interna i externa:

• Interna: espai d'autodeterminació intel·lectual davant el fet religiós, íntim.
• Externa: exercici de la llibertat de consciència i de creences davant de terceres persones.  Es tradueix, també, en la possibilitat d'exercici, immune a tota coacció dels poders públics, de aquelles activitats que constitueixen manifestacions o expressions del fenomen religiós (STC 46/2001, de 15 de febrer).

Està garantida per la llei, tant per a grups i organitzacions com per les persones.  El seu exercici no té altre límit que el respecte als drets fonamentals i bens constitucionalment protegits, i no es pot invocar per a imposar les conviccions pròpies a altres personesni per condicionar el seu comportament (STC 141/2000). Si la llibertat religiosa donara cobertura a limitacions dels drets fonamentals no existiria principi de seguretat jurídica ni, per tant, estat democràtic de dret.  Per això, quan es tracta de manifestacions externes que afecten els drets  terceres persones i bens jurídics protegits, s'han d'aplicar límits que operen en els dos sentits i que obliguen a un exercici de ponderació.

La sentència de l'Audiència diu que els registres dels llibres de batejos constitueixen, almenys, una aparença de pertinença a l'església catòlica i, per tant, és legítim que una persona, en exercici de la seua llibertat de consciència, vulga deixar constància de la seua oposició a ser considerada membre de l'església.  Recolzar aquest exercici d'una llibertat individual no es pot considerar una vulneració de la llibertat religiosa ni un atac a l'autonomia de l'església.

• Sentència del Tribunal Suprem. Recurs de cassació núm: 6031/2007 (4 pàgs.)